Implants dentals, Ortodòncia, Tractament
Si no es tenen dents, el tractament més senzill és fer una pròtesi completa (una dentadura). La dentadura sol permetre tornar a mastegar i fer vida social, i si està ben dissenyada costa adonar-se’n que la persona la porta. Però no sempre és fàcil adaptar-se. La pròtesi superior sol donar menys problemes: té una base ampla al paladar que permet que no caigui fàcilment. Però la pròtesi inferior, que no té paladar perquè ha de deixar lloc a la llengua és una altra història: moltes vegades costa de menjar-hi o parlar-hi.
Els adhesius de pròtesi poden ajudar a que la dentadura no caigui, però les pròtesis han d’estar ben adaptades. És l’adaptació de la pròtesi el que permet que no caigui. Una pròtesi ben ajustada no deixa quasi lloc per a l’adhesiu, que tan sols es fa servir per assegurar-la.
Però si volem una solució més segura, els implants són el més adequat. Hi ha 2 grans tipus de pròtesis completes sobre implants: les pròtesis fixes i les sobredentadures. Les primeres són pròtesis que van cargolades als implants, i que només pot treure o posar el dentista. Són còmodes, però més laborioses de reparar si es trenca alguna cosa. Les sobredentadures són pròtesis completes que van fixades sobre els implants amb uns dispositius plàstics (com els agafadors de la roba, per exemple). Es poden treure i posar (per netejar-les bé), però en parlar o menjar no cauen.
Hi ha, doncs, diversos models de pròtesis sobre implants, amb un ventall de preus força ample. T’ajudarem a escollir el tipus que més et convingui.
Implants dentals, Tractament
Un implant dental osteointegrat és un cargol de titani o d’òxid de zirconi que substitueix l’arrel d’una dent. Aquest tipus d’implants, desenvolupats pel professor P.I. Branemark, un traumatòleg suec, té més de 50 anys d’experiència i ha permès dur pròtesis fixes a milions de persones a tot el món.
L’implant osteointegrat està unit a l’os i és immòbil (al contrari d’una dent, que té un cert moviment). No s’hi pot fer càries, no té sensibilitat al fred o la calor i no fa mal en mossegar. Però això no vol dir que no s’hagi de mantenir: com en una dent natural, la dent artificial unida a l’implant s’embruta, i si no es neteja adequadament ni se n’elimina regularment el càlcul (una biopel·lícula bacteriana calcificada que s’elimina amb una higiene a la consulta dental) pot perdre el suport ossi i caure.
Generalment, les dents naturals mantenen una geniva amb millor aspecte que els implants dentals, perquè quan s’extrau una dent sol perdre’s una part de l’os i la geniva que l’envoltava. Per això es convenient mantenir les dents, perquè sol ser més senzill que tinguin un aspecte natural (són naturals). Quan no es poden mantenir, l’implant sol ser una bona opció.
I quan dura una dent o un implant? Una dent pot durar tota la vida si se’n té cura. Els implants tenen un percentatge d’èxit al voltant del 95%, i generalment duren molts anys, sempre que es cuidin bé. En el cas que es perdin, generalment se’n pot posar un altre, i generalment tenen una garantia de molts anys.
Ortodòncia, Tractament
Certes alteracions de posició de les dents requereixen un tractament precoç, quan encara no estan totes les dents recanviades i la canalla està creixent. Això sol ser entre els 6 i els 13 anys d’edat. En aquest moment es pot influir sobre el creixement (tractament ortopèdic). Es poden fer servir aparells removibles (el nen se’ls pot treure i posar) o fixos (només els pot posar i treure l’odontòloga).
L’elecció depèn de diversos factors: els aparells amovibles són més còmodes, perquè la canalla se’ls pot treure per menjar, parlar o fer esport. Per altra banda, requereixen de la seva col·laboració: cal dur-los la major part del dia (generalment al voltant de 16 hores). Els aparells fixos són més incòmodes, però és més efectiva quan la canalla no col·labora gaire en el tractament.
Amb els aparells removibles s’aconsegueix corregir problemes que si s’ajornen són molt més difícils d’arreglar, com mossegades creuades (tancar amb les dents inferiors per davant o per fora de les superiors), manca d’harmonia entre maxil·lars, mossegades obertes (les dents no arriben a tocar en un sector) o paladars massa estrets.
Tractament
No. El sagnat gingival no és normal. Unes genives sanes no sagnen, ni espontàniament ni amb el raspallat o el menjar. Per tant, si tenim sagnat a les genives (o a qualsevol altre lloc del cos) que no està provocat per una ferida, cal consultar un facultatiu. Si és a la boca, cal anar a la consulta d’odontologia.
El sagnat es pot deure a una malaltia de base: dèficits nutricionals, trastorns de la sang, malalties inflamatòries o fins i tot certs tumors. Per tant, no convé menystenir el sagnat de la boca. De tota manera, quan el sagnat és a les genives, sol estar quasi sempre relacionat amb la higiene.
En efecte, la gran majoria de casos de sagnat gingival es deu a un “cercle viciós”: les dents queden brutes a la zona que toca la geniva, s’inflamen deguda als bacteris que s’hi depositen i això afavoreix que sagnin. La por a sagnar sovint fa que no es netegi suficientment la dent implicada, i apareix encara més inflamació. Aquest cercle viciós s’ha de trencar: s’ha de netejar bé les dents, com a mínim una vegada al dia, però preferiblement 2 o 3. Al cap d’uns dies, això fa desaparèixer el sagnat. És preferible que sagnin però que les dents quedin netes.
Producte, Tractament
A més de la dieta, els fluorurs són una eina molt útil per a reforçar l’esmalt: tornen els cristalls de l’esmalt de les dents més resistents a l’àcid dels bacteris. Al nostre país l’aigua no sol contenir gaire fluorurs, amb algunes excepcions (Caldes de Malavella, per exemple). De manera que la font de fluorurs solen ser els fluorurs tòpics: pastes de dents, col·lutoris (líquids per a glopejar) i productes d’aplicació professional.
Les pastes de dents solen contenir fluor. Les adultes entre 1400 i 2500 ppm de fluorur, i les infantils, menys. Les pastes o col·lutoris s’han de fer servir respectant les indicacions i la posologia per a l’edat indicada. No es poden empassar, i cal deixar-les fora de l’abast dels nens, perquè el fluorur ingerit en grans quantitats pot ser molt tòxic.
El fluorur també pot aplicar-se com a vernís (un líquid viscós i enganxós amb què es pinten les dents dels nens) o fluorur d’aplicació professional. Aquest darrer és un gel tixotròpic àcid, que s’aplica un o dos cops l’any després de fer una higiene dental i reforça l’esmalt.
Per a prevenir càries millor fluorur o raspall?
El raspall de dents és una de les millors eines per eliminar la placa dental, que és una pel·licula que es forma sobre les dents i permet el creixement de bactèries. Els millors mètodes per eliminar aquesta placa són els mecànics (raspalls de dents, raspalls interdentals o seda dental). També hi ha productes químics que ajuden a eliminar aquesta placa bacteriana, com els detergents dels dentifricis o diferent substàncies antisèptiques (per exemple, la clorhexidina, el triclosan o el fluorur).
Els fluorurs tenen una certa acció bactericida, però el seu mecanisme d’acció per a prevenir la càries és un altre: es combinen amb la hidroxiapatita, el mineral que forma la part dura de les dents, i formen fluoroapatita. La fluorooapatita és més resistents als atacs àcids que la hidroxiapatita, i per tant, més resistent a la càries.
Tot i que la primera mesura per a lluitar contra la càries (i contra altres malalties) ha de ser tenir una dieta baixa en sucres i evitar menjar entre àpats, els fluorurs han demostrat eficàcia en la reducció del risc de càries. Els fluorurs poden ser sistèmics (els que es prenen per via oral), en forma d’aigües fluorades o de suplements dietètics, o bé tòpics (els que s’apliquen sobre les dents). Els tòpics són els d’ús més extès, principalment en forma de dentifricis, col·lutoris (líquids per glopeigs) i gels d’aplicació professional. Correspondrà a l’odontòloga assessorar-nos sobre l’ús més adequat i les precaucions a prendre amb els fluorurs.
Així, doncs, raspall o fluorurs? El raspall és necessari per evitar no només la càries, sinó també les malalties de les genives. Els fluorurs permeten reduir el risc de càries, però s’han de complementar amb una dieta baixa en sucres.
Càries, Tractament
La càries és una infecció del teixit dental, o més aviat, una descalcificació de les dents degut a l’acció de bacteris. Hi ha 3 factors que afavoreixen l’aparició de la càries:
- El substrat: en algunes persones les dents són més sensibles a la càries.
- Els agents actius: no rentar-se les dents bé fa que es formi una película de bacteris que ataquen l’esmalt de les dents.
- El combustible: els sucres refinats són convertits en àcids pels bacteris. Aquest àcid desfà els cristalls que formen la dent.
Càries i dieta. Per què es corquen les dents?
Si heu triat la dieta, ho heu encertat. Els éssers humans consumim sucres refinats, molt més que cap altre animal dentat. Per això tenim càries. Una dieta sense sucres refinats rarament produeix càries.
En acabar un àpat, els bacteris de la placa dental, que viuen sobre la superfície de les dents, fermenten els sucres, i generen àcid. Aquest àcid és tamponat per la saliva, que torna a restaurar un pH neutre, però triga més de mitja hora en fer-ho. Si mengem 3 cops al dia, tindrem 1h i mitja d’atac àcid. Si mengem 6 cops al dia, el doble. Per tant, és essencial limitar el consum de sucres refinats, però també limitar el número de vegades que “piquem” al dia: concentrem els àpats.
Si tens càries, és pràcticament sempre per un excés de sucres a la dieta. De vegades, els aliments ensucrats són obvis: brioxeria, galetes, xocolata, caramels o xiclets. Però atenció: hi ha aliments molt ensucrats que no es perceben com a tals, com iogurts (un iogurt amb gust de fruita pot tenir l’equivalent de 2 cullerades de sucre) sucs de fruita (apart del sucre de la fruita, molts en porten d’afegit) o cereals d’esmorzar (solen dur sucres o xarops).
El tractament de la càries no ha de consistir només a reparar les dents malmeses o substituir-les. Això soluciona les seqüeles de la càries (prevenció terciària), hi ha 2 nivells de prevenció abans: evitar l’aparició de noves càries (prevenció primària) i detectar les càries quan encara són petites (prevenció secundària). Cal, doncs modificar la dieta (prevenció primària) i acudir al dentista almenys 1 cop l’any (prevenció secundària). Acabem amb la càries amb la millor estratègia: la prevenció.
